Les pastanagues són un aliment excel·lent des del punt de vista nutricional gràcies al seu contingut en vitamines i minerals. Cuinades a la sopa freda es converteixen en un agradable menjar molt equilibrat, que en boca ens aporta matisos subtils, delicats i envoltants.
Dificultat / Fàcil
Per a 4 persones:
ingredients:
1 kg. De pastanagues,
1 patata,
1 ceba,
50 gr. de mantega,
6 formatgets en porcions,
1 1/2 l. de brou d’au,
Cebollí picat,
sal,
Pebre.
preparació:
Pelem la ceba i les pastanagues i les tallem en paysanne, (Generalment són talls molt fins de 1-2mm) Reservem.
Escalfem la mantega en una cassola fins que estigui fosa i tirem-hi la ceba i les pastanagues. Afegim el brou d’au i portem a ebullició.
Pelem la patata, la rentem i la tallem en paysanne. Salpebrem lleugerament i continuem la cocció durant 30 minuts aproximadament fins que la patata i la pastanaga estiguin tendres. Retirem del foc i afegim els formatgets, triturem amb la batedora per obtenir una crema suau que passarem pel colador xinès, deixant-la refredar una mica abans d’introduir-la a la nevera.
La servim en plat o en tassa, afegint el cebollí picat.
Història de la pastanaga:
És probable que els avantpassats silvestres de la pastanaga hagin vingut de l’Iran, país que continua sent el centre de diversitat de l’espècie silvestre D. carota. El cultiu selectiu durant segles d’una subespècie natural d’aquesta, Daucus carota subsp. sativus, ha donat lloc a l’hortalissa comuna.
Antigament, la pastanaga es conreava per les seves fulles i llavors aromàtiques, no per la seva arrel. Encara avui, alguns dels seus parents es conreen per aquestes, com ara el julivert, el fonoll, l’anet i el comí. Al segle I s’esmenta per primera vegada l’arrel en fonts clàssiques. La pastanaga moderna va ser possiblement introduïda a Europa entre els segles VIII i X a Andalusia, tant les varietats vermelles com grogues; Simeon Seth, metge i erudit judeo-bizantí del segle XI, també esmenta dos colors. Les pastanagues taronges van aparèixer als Països Baixos durant el segle XVII.