Aquesta amanida típica de Catalunya, sol menjar-se en èpoques de fred ja que el cultiu de l’escarola requereix temperatures baixes.
Dificultat / Fàcil
Per a 4 persones
ingredients:
1/2 escarola
1 ceba
2 tomàquets
300gr de bacallà en salaó
300gr de tonyina en oli
8 filets d’anxova
50gr d’olives negres o arbequines
Salsa Xató o Romesco, (veure a la secció de salses fredes)
Acompanyament opcional amb trossos de truites variades
preparació:
Netegem i tallem l’escarola repartint en els plats. Pelem i tallem a «Juliana», (bastons de 6 cm de llarg i 1 o 2 mm d’ample) la ceba i la repartim, fem el mateix amb els tomàquets però tallant-los més grans.
Incorporem el bacallà dessalat i esqueixat, la tonyina en oli, la salsa romesco, els filets d’anxova i les olives.
Podem servir el xató acompanyat de falques de truites variades.
origen
L’origen del xató se situa en el món vinícola. Un cop el vi estava a punt de ser tastat, es procedia a aixetonar la bóta, una cerimònia fonamental en tot el procés que consistia a col·locar una petita aixeta (l’aixetó) que permetia que el vi sortís del recipient. Aquest moment marcava l’inici de la festa del vi nou, una celebració que anava acompanyada d’un menjar compost per ingredients salats com el peix, que es trobaven a les cases dels camperols i pescadors locals, servida amb fulles de la verdura corresponent a la temporada d’hivern i amanida amb una salsa especial. Aquest menjar ritual que acompanyava la cerimònia d’aixetonar la bóta de vi és l’origen de l’actual xató.
Malgrat tot, la paternitat d’aquest plat tradicional a les regions del Penedès i el Garraf segueix estant discutida. En l’actualitat, pràcticament totes les poblacions del Gran Penedès disposen d’una variant pròpia de la recepta d’aquest plat ia la regió s’han popularitzat les tradicionals xatonades, que són trobades populars en els quals els participants degusten aquest plat.
paternitat
Diverses poblacions s’atribueixen l’origen d’aquest plat, basant-se en els següents arguments:
Vilanova i la Geltrú: segons va publicar el Diari de Vilanova del 16 de febrer de 2007, la primera referència escrita del xató es troba en un exemplar de 1899 del diari barceloní El Sol, en la qual s’esmentava que un restaurant obert recentment elaborava «a la perfecció el mondongo i la tripa amb all-i-oli, el suculent all-i-pebre i l’excitant xató.
Vendrell: tot i no disposar de referències escrites al segle XIX, defensa que el xató és una salsa de tradició marinera que inicialment preparaven els mariners al port de la seva localitat quan es xatonaven (és a dir, es foradaven o punxaven) les botes de vi en una festa popular.
Sitges: l’investigador Carles Montserrat va trobar a l’Arxiu de Sitges la primera referència escrita d’una degustació del xató (xatonada). Concretament, va ser en un sopar-tertúlia celebrada el 13 de febrer de 1896 per 23 persones (entre elles, il·lustres sitgetans com Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol i Cayetano Buigas). Aquesta referència es pot trobar en el diari Eco de Sitges del 16 de febrer de 1896, en la qual es deia textualment que com a plat del dia hi havia «l’indispensable xató». A més, alguns grups defensen que la salsa es va batejar amb el nom de xató quan Canudes (un membre del grup teatral de Santiago Rusiñol) la va cridar d’aquesta manera durant el transcurs d’un sopar.
Vilafranca del Penedès: La defensa de la paternitat del xató es basa en la similitud entre la presentació del plat i la paraula de la qual provindria xató. A la recepta pròpia d’aquesta població, el xató es presenta amb una estructura similar a la d’un castell, al que alguns grups argumenten que l’origen de la paraula ve del francès chateau ( ‘castell’). Així, a causa del paral·lelisme entre l’estructura del plat i la paraula es podria considerar que el plat té un marcat origen villafranquín i que altres poblacions en alterar la presentació no haurien sabut respectar l’original.